MILANIN MILANON
(EMILIO DE MARCHI)
Te scrivi rabbiôs , Carlin, dal mè stanzin depôs al campanin de San
Vittor di legnamee. Chì de dree l'è trii mes che fann tonina di cà de
Milan vècc: e picchen, sbatten giò camin, soree, finester, tôrr e
tècc, grondaj, fasend on catanaj in mezz a on polvereri ch'el par
propri sul seri la fin del mond.
Dov'el va, el mè Carlin, quell nòster Milanin di nòster temp, inscì
bell e quiètt, coi contrad strett in bissoeura, dent e foeura, sul
gust d'ona ragnera? Ma sta ragnera la ciappava denter el coeur, te le
tegneva lì che pareva squas de morì, se, dininguarda, el destin el te
ciamava foeura, on poo lontan, a Lesmo, a Peregall, ò magari fina
fina... a Barlassina ò a Bagg.
Dov'el va sto car Milan di Milanes, minga quell di Viscont, disi el
nòster, Carlin, che dai Figin girand adree al Cappell el tornava bell
bell dal Rebecchin, da Pescheria sù in di Mercant d'Òr, e poeu giò
per i Oreves in Cordûs, de lì per el Brovett, San Pròsper, San Tomas,
i duu Mur, el Niron e fina a e Malcanton, con tanti bei stazion
d'osteria de vin bon e bôna compagnia che faseva legrìa el penser de
la brasera?
E on poo foeura de man, duu pass a bass di pont, pareva subet on
alter paes, con quî sces tiraa tra i mur, con denter quî campagn de
ortaj con quî giarditt inscì fresch, ombros, vestii de fior, de foeuj
de maggiorana, con quî sces de fambrôs e quî toppiet de ribes e d'uga
moscadèlla. Se trovava la bella compagnia coi tosann, con la frotta
de parent e se giugava ai bòcc sòtta a la toppia – el pestonin a
moeuj – infin che in mezz ai bòcc se vedeva ballin.
Là giò in Quadronn – te se regordet? – sòtt on porteghett se faseva
el teater. Mi seri Aristodèmm e ti Gonip; e se la stava ben la
Carolina! in quella sôa vestina tajada giò a la greca e a la romana,
che lassava vedè qui sò brascitt, pien de boeucc e bogitt. Ah, car
Carlin, che temp!
E quî giornad del tredesin de Marz? Gh'era la fera, longa longhera,
giò fina al dazi, coi branchitt de vioeur, de girani, coi primm
roeus, e tra el guardà, l'usmà, el toccà, se vegneva via col coeur
come on giardin, pensand al bell faccin de Carolina che sott al
cappellin a la Pamela e col rosin sulla pareva anca lee la primavera.
Adess, longa longhera, el mè Carlin! El temp el ne trà a tocch quî
quatter dent, el ne rovina el tècc e la cantina, el porta via i amîs,
el desfa el nost Milan, che meneman se troeuva pù la strada de andà a
cà; el cambia el nomm de strad e, quell ch'è brutt, el cambia el
visual de sti tosann che a desdott ann ghe veden pù per tì.
Sto Milan Milanon el sarà bell, no disi. Gh'è di piazz, di teater, di
cà, di contrad, di palazz, de bottegh, di istituzion che ai nòster
temp no gh'eren che a Paris; gh'è gent che va, che cor, che tas, che
boffa, sù e giò per i tranvaj, sù e giò per i vapor, de dì, de nòtt,
che no se troeuva on can che faga el quart. Tutt se dîs, tutt se
stampa, tutt se cred e se bev a l'ingròss, ma quell vinett salaa,
nostran, che se beveva a la Nôs, a la Pattonna, in del tazzin, con
quî duu amarett, tra ona carezza al can e un'oggiada a la padrona,
Carlin, el gh'è pù, Carlin.
Sto Milan Milanon l'è un cittadon, no disi. De nòtt ghe se ved come
del dì (te piâs a tì?), se va in carròzza con duu sòld, e fina mòrt
te pòrten in carròzza; ma quî bei contradèi in drizz, in sbièss, cald
d'inverno e frècc el mes d'agost, quî streccioeur cont in aria el
lampedin che fava ombria, quî presèpi de cà, de spazzacà, coi
ringheritt tutt a fior, quî scalett, quî cortitt, quî loggett, miss
sù come i niâd fina al terz pian, quî tècc vècc che sponta erbos coi
grond pensos, veduu sul scur, col ciar de luna che giuga in mezz ai
mur, gh'aveven el sò bell, vera Carlin?
Per mì son vècc e moriroo in del mè streccioeu. Ma dì, Carlin, quî
casònn inscì bianch, tutt drizz, tutt mur, che paren caponer coi
beviroeu, qui strad tutt polver e sô, con quell sù e giò de brùmm, de
tramm, de câr, de gent, de sabet grass, hin nanca bèi de vedè e de
andà a spass.
E poeu, te par, Carlin – sia ditt sott vôs – che sto Milan el sia
tutt nòster? Sèmm italian, l'è vera; el mè l'è tò, el tò l'è minga
mè; ma s'ciao, quell Milanin de Carlambroeus, grand ò piscinin, el
stava intorna al Dòmm come ona famiglia che se scalda al camin... E
se parlava milanes, quell car linguagg sincer e de bon pes, che adess
el se vergògna de parlà, el tas, el se scruscia in d'on canton come
se Milan el fuss Turchia. El Porta, pòver òmm, l'è là lù, su la
sciattéra, e sul cors no se sent che gniff e gnaff... che nol par
vera nanca el quarantott.
S'ciao destin! Ma a nun del taccoin vècc, che gh'èmm i noster vècc a
Sant Gregòri, sto progress che boffa e sgonfia, che sconquassa i
nòster cà, e che no lassa requijà, a nun mett el magon. E se torna
volentera al Milanin faa sul gust d'ona ragnera, al Tredésin, longa
longhera, ai ringher, a Carolina che la dorma, poverina, al Gentilin
a quî ciaccer faa dintorna al fogoraa, col gottin in del tazzin, col
coeur che sentiva un profumin squâs de vioeur.